Acollim diverses companyies per dur a terme un seguit d’accions que en facilitin el seu creixement. L’objectiu és afavorir un treball sense pressió, flexible i amb el compromís d’oferir les eines necessàries per fer el pas cap a la professionalització.
Durant la residència, la companyia tindrà un acompanyament que li permetrà obrir portes als circuits internacionals. També podrà genera una relació directa amb els projectes de territori que desenvolupem i crear sinergies amb altres companyies i col·lectius, tant locals com d’arreu del món. Les companyies coincideixen entre elles, amb la qual cosa conviuen.
Volem treballar sense pressió, des de la flexibilitat en el procés, des del compromís amb les companyies per ajudar-les i proveir-les de les eines necessàries per fer un pas cap a la professionalització, i aconseguir, així, l’estabilitat necessària per dur a terme la seva feina.
Metodologia
Mitjançant la convocatòria pública, les companyies seleccionades passaran a formar part de l’ecosistema Nau Ivanow i seran considerades companyies residents.
Dotació
Per altra banda, si vols fer ús puntual dels nostres espais per a un procés creatiu professional, pots sol·licitar-ho a través d’aquest formulari, et respondrem el més aviat possible.
Llum de Fideu comença a gestar-se l’any 2018, dins els estudis en interpretació a l’Institut del teatre de Barcelona, on Anna i Marc presenten alguns treballs en comú i senten que comparteixen una manera propera de veure i viure el que els envolta.
Ens agrada pensar que fem teatre translúcid, però no revelar què significa.
L’objectiu, desig i motor de la companyia està vinculada als projectes de creació, travessats sempre per un imaginari visual i la recerca d’una poètica pròpia, intentant unir dos mons potser massa separats com són el teatre de carrer i el de sala.
En l’àmbit professional, es donen a conèixer arran de la seva participació en el programa “Embrions 2021” del Festival de Creació Contemporània Escena Poblenou, amb la presentació d’un primer extracte de Sfumato (assajant per la caiguda dels contorns).
Sfumato significa un gran pas per la companyia i moltes descobertes. La principal: l’enamorament absolut pel teatre de carrer, i el xoc que significa això per una companyia que posa el focus en una escriptura de traç fi i la dramatúrgia visual. Sense dubte aquest xoc ens sembla interessant i ens obre un camí d’exploració en el que estem ara mateix enfangats de cap a peus.
Sobre el Marc us podem dir que commou quan es mou. També us podem explicar que, una vegada, tot i tenir molt vertigen, va pujar a una escala molt poc fiable de més de 8 metres per treure un colom atrapat dins d’una xarxa. Quan el va alliberar, el Marc va dir “vola bonic!” i el primer que va fer el colom va ser aterrar a una teulada i començar a copular. Una altra de les seves grans gestes ha estat dir davant de tota una sala de programadors i possibles coproductors: “Què necessitem com a companyia ara mateix? Bé, al carrer fa fred, així que suposo que bufandes, algun termo…”. Tothom va riure, vam perdre el torn de paraula, no vam rebre cap ajuda econòmica per la peça ni tampoc cap bufanda.
Sobre l’Anna, que té idees a la velocitat de la llum, i alguna de bona. El seu desig més fort seria poder inventar una impressora mental per poder apretar-se el nas i en obrir la boca poder projectar el que ha imaginat. De moment intenta transmetre les imatges i intuïcions a través de l’escriptura o enviant-se àudios a si mateixa que després mai té temps d’escoltar. És capaç d’estar present i somrient en reunions on no entén res de res per l’idioma i que tothom pensi que ho entén perfectament. S’inventa coses que la gent creu. Sempre porta pedres a les butxaques perquè de petita un dia va marxar volant i no va tornar mai més.
Actualment, som Anna Claramonte, Marc Guillén i, més recentment, Roser Casamayor (retrat en construcció).
P0RN0T0PIAcollective es proposa com una col·lectiva oberta d’acció directa a través de la performance, desenvolupament discursiu i polític, i elaboració col·lectiva del desig-malestar per a cossxs dissidents.
La col·lectiva neix d’una trobada per investigar sobre la creació d’una instal·lació efímera i una proposta corporal que posi en funcionament un espai que permeti habitar altres dinàmiques de relació entre els cossos, inspirat en el concepte de “pornotopía” proposat per Paul B. Preciado. El 2021, vam iniciar una exploració teòrica sobre la figura de la gogó i les relacions amb el lloc des d’on es mira a la travesti, així com la especificitat de les violències que rep i les estratègies col·lectives per exercir el seu desig.
Continuem investigant estratègies d’obertura en els processos de col·lectivització amb l’ardent objectiu de nodrir i enfortir les xarxes dissidents dels contextos amb els quals dialoguem.
Web: pornotopiacollective.com
IG: por.notopiacollective
Mail: pornotopialab@gmail.com
Urati laboratori és un espai de creació amb la voluntat d’explorar “en temps real” el xoc entre el món virtual i el món corporal. Aquest fenomen és sens dubte el motor principal de la investigació tant artística com teòrica que afronta la companyia en tots els seus projectes, partint de la idea conceptual que en el temps present ens enfrontem a la desintegració de la materialitat en tots els seus àmbits (corporals, tecnològics i socials). Aquesta realitat inherent és la que ens porta a treballar en les nostres investigacions en la recerca de nous llenguatges fent ús d’artefactes tecnològics -tals com la realitat virtual, l’ús de tecnologies de computació, o el
desenvolupament de software lliure-, tot amb la intenció d’apropiar-nos de la tecnologia desenvolupada pels poders econòmics i posar-la al servei de tothom, una ètica hacker aplicada a l’escena que persegueix el reagrupament de les noves comunitats aparegudes i per aparèixer al segle XXI. Busquem generar habitats, espais de memòria viva, on els seus habitants puguin passejar sense temporalitats ni recorreguts establerts, tot submergint-se en arxius mutants tan sols regits per la llei de l’anarquia.
En l’actualitat, i després de tot un seguit de treballs que investigaven més des del terreny de l’abstracció, volem aprofundir en la dimensió política del fet artístic, amb propostes que busquin entendre com podem fer servir l’art com una eina política i cooperativa. Hem iniciat un cicle titulat “Resistència poètica / Violència poètica”, on l’objectiu és analitzar quines son les dinàmiques teatrals presents tant en les formes de protesta popular com de la repressió institucional. Dins el Despertalab, treballarem en el projecte “Cridaran les pedres”, que busca aprofundir en les barricades com un dispositiu escènic, entendre el seu paper com l’escenografia del teatre que esdevé la ciutat quan l’ordre es subverteix.
Urati laboratori som Marta Lofi, Sergio Camacho, Albert Chamorro i Roser Casamayor.
AMAGA és un còctel de persones amb experiències diferents i motivacions comunes: els insectes, el mite, el ritu, la metal·lografia, la natura, internet, el Railroad Tycoon™, l’estètica, 4HBD, la prehistòria i YouTube. No som ni promoció de res ni amics de tota la vida, fa 3 anys no ens sabíem els nostres cognoms. Indaguem en llenguatges que no coneixem sense cenyir-nos a cap disciplina, barregem coses, ens equivoquem, i, en definitiva, tirem més de la intuïció que del coneixement. Pensem en l’art com a espai d’intercanvi sense certeses, i és en aquesta incertesa on ens sentim més còmodes.
L’any 2022 presentem la nostra òpera prima Allò que hi ha després del diumenge (Teatre de l’Escorxador de Lleida, Sala Beckett de Barcelona). En paral·lel, i fins a dia d’avui, iniciem un procés de recerca al voltant de l’horror, l’error i el terror en els paisatges físics i les cerimònies virtuals.
(Rita Capella i Margarit, Quim Palmada Belda i Eduard Olesti)
foc cabells cridar arrels fusell gats alcohol pistola guerra de classes error elegància resistència obscuritat ària òpera merla obertura infància primavera estanc clavell màscara bomba trenc d’alba mite florir bellesa coloms violència somriure cotxe sacrificar accident tabac performance estany fum corda cadàver blau ball sang vall alcalde assassinat tinta armonia volar pels aires vòmit aigua gas aristocràcia atàvic metàfora sospir llana irlanda neu córrer romanov bar rosa de gos flash música arbre escolpir xisclar tragèdia bosc treball rosa de foc troncs diva cel fàbrica cafè descalç solitud estrany capvespre forat esclatar perseguir canvi orgasme poder poble metralla desitjar metamorfosi esberlar taconejar nuesa camarada tonelada mort blanc negre cercle fantasma taronja carn inclinació gasolinera acabar exorcitzar ràbia deambular caure bilis merda túnel
Ça marche és una companyia d’arts escèniques fundada el 2015 i establerta a Barcelona. El seu nucli està format per Nico Jongen i Laura Viñals. El nostre objectiu és desenvolupar projectes de creació que parteixin del diàleg entre el teatre, la performance, el moviment i les arts visuals. Trobar una forma pròpia que parli de la nostra contemporaneïtat, amb les seves contradiccions irreconciliables i les seves derives. En els nostres projectes revisem la relació entre artesania i tècnica, ready-mades i materials oposats. Peces que reflexionen, d’una banda, al voltant del marc de la infància i les seves contradiccions i, d’altra banda, al voltant del potencial polític subversiu propi al cos no professional. Pensem que només reconeixent l’escriptura actual de cossos, gestos i discursos, referint-los com a documents vius, podrem estilitzar-los i emmarcar-los. Alguns dels nostres projectes escènics són RUIDO (2023), Cantus Gestualis (2022), Los figurantes (2021) o La trilogia del hijo [Ça va (2016), Ta gueule (2017), Silence (2017)].
Des de Ça marche tenim un fort interès per vincular la creació escènica d’autor amb el públic local. Amb aquest objectiu al cap, hem desenvolupat un tipus de treball de creació i actuació molt interessat en el “document corporal”, és a dir, en els cossos i els performers amateurs, no professionals, que comentàvem anteriorment. Els intèrprets de les nostres peces són, en concret, nens/es i persones grans que treballen amb els integrants de la nostra companyia i donen sentit a la peça, aportant el seu material corporal i experiencial, la textura de cada ciutat i de cada persona. Això reactiva els vincles existents entre associacions culturals, i reforça la relació i la visibilitat del festival o temporada on presentem el projecte.
Actualment ens trobem en procés de creació de la instal·lació INCENDIS (estrena prevista al 2024) i en procés d’investigació de Trabajos forzados (estrena prevista al 2025).
Monte Isla el formen Adrià Girona, Andrea Pellejero i Rut Girona, a més d’altres col·laboradors que orbiten al voltant del projecte.
La companyia investiga en les seves peces la idea del paisatge. A partir d’aquest concepte ha desenvolupat una sèrie de pràctiques que tenen a veure amb la coreografia de l’inert, és a dir, tot el que participa en la posada en escena i que no és un cos humà: la tècnica teatral (el so, la llum i la maquinària), l’espai de representació, l’escenografia i l’attrezzo. Tota aquesta “matèria” es concep com a extremitats d’un sol organisme viu, un “gran titella”.
Aquesta investigació ha donat lloc a tres peces que conformen la Trilogía del paisatge: Allí donde no estamos, estrenada a l’espai Nyam nyam el 2021 durant el cicle Si no vols pols no vinguis a l’era; Donde empieza el bosque acaba el pueblo, estrenada al festival TNT el 2022; i Escuchas del paisaje, que es va estrenar a la sala La Mutant el 2023. Aquestes tres parts no tenen un ordre narratiu, formen part d’un mateix univers escènic, que gira entorn de l’absència de cossos humans, espais que han sigut abandonats per la civilització. En aquests llocs buits de relats, Monte Isla posa en joc un temps contemplatiu, convidant-nos a mirar un paisatge escènic. El punt de vista de l’espectador articula aquests dispositius teatrals on la mirada està al centre de l’experiència. On som i des d’on mirem?
La companyia està establerta a Can Donzella, un projecte cultural situat a la localitat de Sils. Al 2023 són cofundadors del festival Això al poble no li agradarà, juntament amb diverses estructures culturals i companyies de la província de Girona. Aquest festival pretén generar un teixit local al voltant de les arts vives i les pràctiques contextuals i performatives.
Monte Isla forma part del projecte de la Nau Ivanow, una fàbrica de creació on és companyia resident des de 2021. Durant la seva trajectòria ha col·laborat amb altres estructures de creació com Workspace Brussels (Bélgica), Teatro Puerto (Chile), l’Abri (Suïssa), L’Estruch, Festival Sâlmon, El Canal de Salt, Espai Nyam nyam o Konvent.0.
L△ST (LaSantísimaTrinidad) és un estudi de creació escènica, una mena de laboratorium del fet escènic. Els nostres projectes tenen com a punt de partida una inquietud, una intuïció o una dèria… i la fe fa la resta.
L’estudi s’abandona a una clara voluntat poètica que es contraposa a un discurs polític de batalla, la barreja de realitat i ficció en escena, i la constant experimentació amb materials i codis no teatrals. La voluntat d’explorar en altres llenguatges (teatrals, artístics, musicals, cinematogràfics…) i formats respon, per una banda, a la recerca d’una evolució del llenguatge escènic i, per una altra, al convenciment que de vegades és necessari sacsejar i desinstal·lar al públic i a nosaltres mateixos de l’espai de complaença que ocupa quan seu en les seves butaques -ells- o quan fem el que sabem fer -nosaltres-. El seu primer projecte conjunt, TIRANAS BANDERAS II, guanya la beca DespertaLab 2020.
Fundación Mis Bragas és una aliança que fem dues dones. Des de la intimitat dels nostres cossos imaginem que al centre del discurs, amb el qual s’ha d’estar alineat per encaixar en aquesta societat, no hi ha el paradigmàtic home blanc burgès cis heterosexual, sinó nosaltres mateixes. Ens imaginem que no som “l’Altre”. Desitgem atendre l’eloqüència d’aquests cossos, compromeses amb ells en un sincer exercici d’ocupació; d’ocupació de l’espai des d’aquests cossos i no d’uns altres.
Sobre l’experiència d’aquests cossos, i no d’uns altres, construïm els discursos, des d’una experiència cíclica i sagnant. Des d’allà, i no des d’un altre lloc, articulem els nostres relats i imaginem per un moment que l’alteritat no som nosaltres. Acollim aquesta experiència legitimant-la i ocupant l’espai escènic i extraescènic des d’una perspectiva concreta, una mirada que es desplega des de la posició que habitem en el mapa de la contemporaneitat.
Les ‘Bragas’ som Andrea Marinel-lo i Gaia Bautista i estem felices que el nostre primer projecte com a companyia, Bitch, formi part del cicle DespertaLab20.
Hermanas Picohueso som na Lluki, en Diego, na Gal·la i totes les persones que sempre ens ajuden. Estem disseminades pel Mediterrani.
Treballem juntes perquè ens entenem i ens agrada posar en comú els nostres punts de vista. Sumem persones als nostres processos de creació perquè creiem que el món és ple de ments amb idees brillants. Les nostres influències són escèniques, literàries, cinematogràfiques, fotogràfiques, YouTube, les històries de les nostres àvies i experiències pròpies.
Treballem en altres projectes perquè tenim hiperactivitat i dispersió. Això fa que mai ens cansem de les nostres trobades i arribem amb el cap ple d’idees que volem compartir.
Ens agrada el risc i mai posem límits a les nostres possibilitats. Apuntem alt i no sempre hi arribem. Som amants de la tecnologia, provem i incorporem tot allò que pugui servir-nos per experimentar amb noves maneres d’explicar les coses. Sense cap tipus de filtre previ.
Altres característiques que ens identifiquen:
LA REINA ALCALDE neix l’any 2016 amb Néstor Reina, estilista de moda, i Irene Vicente, directora i dramaturga. Presenten el seu primer espectacle, Autònoma, en el qual es tracta el tema de la precarització en les arts escèniques i l’escena emergent, sota el paraigua de Can Felipa, estrenat allà i presentat després a l’Antic Teatre.
En l’espectacle següent, Unheimlich, Irene Vicente dirigeix quatre actrius: Gal·la Sabaté, Rut Girona, Núria Corominas i Belén Bouso. Rep el suport d’Escena Poblenou (Embrions), la beca Kinetics del Centre Cívic Parc Sandaru i la beca DespertaLab de la Nau Ivanow i Sala Atrium. S’ha representat a Vic, Festival TNT, Sala Atrium, Casa Elizalde i Antic Teatre. És en aquest moment quan Gal·la Sabaté s’incorpora com a membre de l’equip directiu i gestor de la companyia.
Actualment, preparen Ellas Comen, un espectacle de creació col·lectiva amb Irene Vicente, Carmen Salinas (dramaturga), Gal·la Sabaté (actriu) i Carlota Grau (performer) amb el suport de la Nau Ivanow i el Festival Internacional TeatroPuerto (Xile).
VVAA és un col·lectiu artístic format fa dos anys per diversos amics de diferents disciplines artístiques. Va sorgir de necessitats com la d’unificar sota el mateix sostre els projectes generats, compartir energia i recorregut i donar ruta a projectes futurs; però també per posar un títol a l’acte de crear, aprendre i créixer conjuntament.
Busquem generar contingut artístic a través de l’experimentació pel que fa a format, concepte, espai, temps, llum, so…
El funcionament de VVAA no és el d’una companyia de teatre convencional. La producció artística no es limita exclusivament al format teatral convencional. Els seus membres –en són uns 20– també produeixen música, pel·lícules, videoclips i algun algoritme. Cada projecte és creat per un equip de membres de VVAA diferent, amb rols que varien d’un projecte a un altre.
VVAA no segueix una metodologia concreta, per a cada projecte es genera una metodologia específica i adaptada a les necessitats. Tot i així, es poden remarcar algunes característiques pròpies del col·lectiu que s’han anat definint al llarg de la nostra trajectòria, com per exemple:
Busquem i treballem amb referents i col·laboradors que provinguin de disciplines de fora de l’àmbit teatral convencional.
Creem narratives a través dels elements tècnics com ara espai, música i vestuari, juxtaposades a la narrativa interpretativa (no només l’acompanyen, sinó que també tenen una narrativa pròpia).
Seguim un procés de creació col·lectiva i no jeràrquica.
Ens interessa intentar redefinir l’experiència teatral, experimentant amb altres tipus de llenguatge, jugant amb els límits de la ficció.
Estructurem el procés de creació a través de reunions / assajos en què es treballen diversos conceptes i es proven diferents propostes de contingut o de forma.
La missió d’ Els Escultoros del Aire és compartir la seva pròpia forma d’entendre l’art a través dels seus espectacles i tallers, amb el desig d’emocionar i fer vibrar el cor de les persones a través del llenguatge universal de el moviment. El seu treball es basa en el mestissatge de diferents arts escèniques. Les seves obres han estat representades i premiades a Espanya, Regne Unit, Portugal, Estats Units, Alemanya, Macedònia, el Marroc, Itàlia, Andorra, Colòmbia, Polònia, Suècia, Puerto Rico i Costa Rica.
Cada cos té històries per explicar, Els Escultors de l’Aire proposa un espai de trobada i intercanvi que viu i respira entre l’intèrpret i l’espectador. Els valors base de la companyia són: professionalitat, constància i identitat.
El seu projecte artístic i pedagògic ha aconseguit un reconeixement internacional públic i privat que avala el seu caminar amb passos precisos gràcies als seus integrants altament qualificats.
Los Escultores del Aire és un col·lectiu que ramifica seves activitats en creació d’espectacles, tallers de formació i generador d’esdeveniments especials.
També s’obre camí en el món online a través dels seus tallers de formació, tendint ponts internacionals on les fronteres físiques dificulten un contacte real amb la nostra comunitat.
Mai Rojas i Raffaella Crapio (directors artístics de Los Escultores del Aire), són generadors infatigables de productes amb un valor i una visió definida que identifiquen la companyia.
Treballant en equip amb els seus socis Esteban Siles i Carolina Blanco, posen en marxa una estratègia clara, segura i ferma amb l’objectiu de ser un punt de referència no només per la seva vàlua i originalitat sinó pel seu innovador projecte d’emprenedoria empresarial.
Fundación Agrupación Colectiva crea peces originals basades en la creació col·lectiva a partir de les singularitats/ habilitats/ personalitat/ ignorància/ de cada membre del grup. En els seus projectes, exploren des de la contemporaneitat de les arts vives, com l’estructura social i política i el “fucking capitalism”. Va ser la companyia guanyadora del primer cicle internacional DespertaLab. Amb la peça My low cost revolution a la Sala Atrium va ser nominada als Premis de la Crítica. Han fet col·laboracions i coproduccions amb el Festival Temporada Alta, Escena Abierta de Burgos, Fira Tàrrega, Sala Hiroshima o Festival TNT.
Projecte Ingenu naixia el 2013 a la Nau Ivanow com un grup d’entrenament i d’investigació actoral regular que havia detectat la necessitat d’impedir que fos només el “mercat” qui governés les seves carreres artístiques. Ara ha esdevingut un grup d’investigació pràctica sobre el fet teatral, amb la voluntat de compaginar el treball professional amb l’evolució personal i la investigació permanent d’un model possible d’intèrpret contemporani. És un grup de treball i recerca sobre el fet actoral i la teatralitat.
Apliquen la filosofia del moviment Slow en els seus muntatges: l’escena es despulla i l’intèrpret esdevé el centre de la peça. El teatre és la relació entre l’intèrpret i el públic, mà a mà, en cada paraula o en cada respiració. A poc a poc van necessitar materialitzar en espectacles les seves dinàmiques de treball intentant no perdre l’essència que els havia mogut inicialment i que s’estenia més enllà del concepte “espectacle”. Així doncs, van iniciar la producció slow d’espectacles mantenint-se al marge del temps estàndard de producció.
El dia a dia de Projecte Ingenu s’ha anat diversificant en tres grans àmbits o línies de treball: entrenament i recerca (Escena Germinal), espectacles i teatre fora del teatre.
Han exhibit els espectacles: Hamlet (2014/2019), Top Girls (2015), Romeu i Julieta (2016), Yerma (2017), Vaig ser Pròsper (2018, guanyadora del premi BBVA teatre el 2020), InFaust (2018), La dona pantera (2019), La ruta de la palta (2020), Bodas de Sangre o el funeral que el Poeta no tuvo (2021).
