A finals de setembre, després de molts mesos de donar-hi voltes i de pensar-ho molt, fem el pas: decidim fer una publicació a les xarxes on diem que parem, que necessitem un temps per repensar la convocatòria que fem des de la Nau i, també, tot el programa de residències, cessions d’espai, etc.

Allò que ens feia tanta por admetre públicament, que necessitem parar i repensar-nos, resulta que ha tingut una molt bona acollida. Molta gent ens comenta: felicitats per fer-ho, endavant amb el ‘repensament’, no tingueu pressa i segur que en sortiran coses boniques.

A la Nau sempre hem donat molta importància a la sinceritat, a la transparència i a poder ser un espai on el fet de parar i pensar tingui un valor igual que tantes altres coses que fem, i crec que aquest pas ho aglutina tot.

L’altre dia, en una xerrada, vaig sentir dues frases que em van fer pensar molt en aquest escrit, una deia: “Dediquem més temps a fer veure que tot va bé que a fer queles coses vagin bé de veritat”, i així és. Sovint el dia a dia ens arrossega a no poder o no voler parar per por del que pot passar, del que diran o, senzillament, pel fet que no tenim temps per pensar si allò que estem fent és realment el que volem o podem fer. L’altra que em va fer reflexionar: “Estem disposades i tenim marge per a l’experimentació institucional?”, i això crec que és la clau i que ens ho hem de preguntar més sovint. Aquesta pregunta ens hauria de portar a modificar com som i com fem les coses. Igual que donem llibertat creativa a les persones que passen pels nostres espais i les animem a pensar, equivocar-se, experimentar…, les institucions hauríem de poder fer-ho més sovint.

Fruit d’aquesta aturada, vam posar en pràctica una dinàmica que vam aplicar inspirant-nos en l’espai NAVE de Xile. La cosa va ser tancar durant una setmana la Nau de tal manera que l’equip pogués residir-hi amb la tranquil·litat de dedicar hores i espais a pensar, llegir, compartir i poder generar espais de treball col·lectius entre nosaltres, sense que ningú interrompés aquell debat, aquella conversa o aquella dinàmica (cosa impossible si no tanquem). Pot semblar una ximplesa, però quantes vegades hem residit com a equip dins el nostre projecte sense cap mena d’interferència? Us he de dir que no va ser fàcil, ni va sortir tan bonic com imaginàvem, sempre hi ha interrupcions, però per ser la primera vegada, prou bé, i ja hem planificat repetir-ho, com a mínim, un parell de cops a l’any.

Si no som capaces de parar, pensar, avaluar i redefinir els projectes, generarem institucions i projectes potser allunyats de la realitat. Els temps, les necessitats i les condicions canvien any rere any; per tant, els nostres projectes també han de mutar i anar-se transformant, mantenint sempre la seva filosofia, però han de romandre vius igual que la gent que els habita.

Dediquem moltes i moltes hores a debats, xerrades, xarxes, tallers i mil activitats que creen pensaments, però tenim temps per aterrar tot això, temps per assimilar, filtrar, compartir i aplicar tota aquesta informació i pràctica que generem? Som capaces, com a institució, de poder parar i veure com allò que fan la resta de companyes de sector ens travessa i ens pot arribar a modificar?

Són moltes les preguntes, els dubtes i les certeses que ens han sorgit en tots aquests dies que hem estat treballant de portes endins. Debats que segur que faran que els projectes que ara pensem surtin, com a mínim, amb una voluntat clara de seguir creixent. La Nau Ivanow, en els seus 28 anys d’història, ha mutat, s’ha adaptat i ha fet mil i un projectes que avui dia ens fan ser com som. Així que seguim en aquest camí sense por al que serà.

Ben aviat, volem compartir també de portes enfora tota aquesta reflexió, ja que sempre és bo saber com ho veuen, ho viuen i ho senten les persones que al final seran les principals protagonistes de qualsevol canvi: les persones que fan de la Nau un espai viu.

Al cap i a la fi, com sempre diem, no són les coses que fem, és com fem les coses.

Un article de David Marin, director de la Nau Ivanow.