En aquest quart article hem volgut conèixer l’experiència del projecte Periferia Cimarronas. Un col·lectiu que fa uns anys va prendre la decisió (política) d’obrir un espai de residències i programació a Barcelona. Un espai amb el focus posat en persones amb trets racials diferenciats, migrades i queers, col·lectius que es troben amb una gran manca d’accessibilitat als circuits existents, i des de Periferia Cimarronas volen respondre a aquest desafiament oferint un espai on no només es pot crear i provar, sinó també rebre una remuneració justa per la feina feta.

Periferia Cimarronas: un espai per creure, un espai per somiar, un espai per unir-nos a totes.
Mirada de Silvia Albert Sopale

Abans de començar a llegir, et convido a fer un exercici de memòria: recorda els últims 10 espectacles de teatre que has vist. Millor encara, intenta recordar els que has vist el 2024, espero que hagin estat molts. Més o menys recordes quantes dones formaven part de les creacions? Sí, la paritat en les arts escèniques va en augment, però… quantes d’aquestes persones que formaven part de la creació eren dones racialitzades? D’aquesta quantitat, en podries dir quantes eren dones afroespanyoles? Ara pensa en les sales de teatre de la teva localitat. Quantes n’hi ha? En quantes d’aquestes has vist que es programi a artistes o creadores racialitzades? Quantes vegades a l’any passa això? Una, pel Dia contra l’Eliminació del Racisme?

Si penses que “hi ha poques artistes racialitzades” com a justificació per a la seva escassa presència a les sales de teatre, estic d’acord a mig fer, però explorem aquesta afirmació. A Espanya, hi ha menys de 10 dramaturgues racialitzades (comptant, per entendre’ns, com a dramaturgues, les persones que tenen obra publicada i estrenada). El nombre augmenta si parlem de directores, i creix considerablement si hi incloem les actrius. Possiblement es triplica si comptem els homes. Estem parlant d’unes dues-centes persones?

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, un 11,4 % de la població són migrants, 5,4 milions. Les persones com jo no estem comptabilitzades en aquest 11,4 %. Pel fet que a Espanya no existeix un cens ètnic i racial, no podem saber quantes persones racialitzades resideixen aquí. Però em permetré prendre com a referència una estimació de l’Alt Consell de les Comunitats Negres a Espanya que va calcular en uns dos milions la presència de persones afrodescendents en el territori espanyol. No us sembla alarmant que entre dos milions hi hagi menys de 10 dramaturgues? Per què hi ha una representació tan escassa de persones racialitzades sobre els escenaris?

Un dels meus professors a l’escola d’interpretació a Múrcia deia: “L’escenari hauria de ser una corda tan fina que cap neci hauria d’atrevir-se a pujar-hi”. Molts anys em vaig preguntar: què volia dir amb això? Qui eren aquests necis? Durant molts anys vaig pensar que si les persones racialitzades no estaven sobre l’escenari era perquè eren nècies. De fet, jo era una nècia si pensava en el fet de pujar dalt d’un escenari. Pensar a fer teatre passa de ser un joc, una extraescolar, a convertir-se en un somni per a molts joves blancs; per a les racialitzades no és una possibilitat.

La falta d’oportunitats i el pes de la perfecció estan profundament arrelats en l’experiència de les persones negres dins de l’àmbit artístic. En moltes ocasions, hem d’afrontar la difícil realitat que, en tenir una sola oportunitat per mostrar la nostra feina, hem de ser perfectes. No podem fallar. En lloc de ser vistes com a artistes en constant evolució, som percebudes com a representants de tota la comunitat, digui’s negra, gitana, asiàtica…, una càrrega aclaparadora que posa en perill la nostra salut mental i carrera professional si no complim amb les expectatives de la indústria.

A la pressió, hem de sumar-hi la inseguretat. No podem arriscar-nos a experimentar o provar noves idees, ja que qualsevol error podria tancar la porta que amb tanta dificultat estem aconseguint obrir. Tampoc podem aportar a les arts escèniques el nostre imaginari, ja que correm el risc d’avançar-nos a la mentalitat de la majoria de la crítica blanca, i que les nostres peces artístiques no siguin enteses per les personalitats del teatre i, per tant, no programades, encara que aquestes peces puguin generar una gran mobilització interna en el públic. I perquè sempre sobrevolarà per damunt nostre l’ombra de la sospita: pot ser que les nostres propostes no estiguin aportant res de nou al panorama cultural o pot ser que no s’entenguin per qüestioni racistes?

Els creadors blancs no són titllats de “no pertànyer” al món de l’art per cometre errors, ni se’ls nega l’accés a les oportunitats si les seves primeres propostes no són perfectes. Les seves peces, agradin més o menys, són jutjades per persones que formen part de la seva cosmovisió. Ells tenen la possibilitat d’investigar, provar i crear sense la càrrega de representar a la blanquitud, la qual cosa els augmenta l’avantatge per desenvolupar-se professionalment.

Al principi d’aquest article he utilitzat la paraula afroespanyola, que avui dia se sent molt poc i algunes persones no saben què vol dir. Però si dic afroamericana, ja sabem a què ens referim. En aquest article no puc estendre’m en profunditat sobre les arrels de la història del poble negre en territori espanyol, per la qual cosa deixaré alguns noms ressonant: Juan de Pareja, Santa Clara de Chiquiaba, Céspedes…

Si has hagut de detenir la lectura i buscar algun d’aquests noms, un dels motius podria ser la falta de dramaturgues i creadores afrodescendents en les arts escèniques, artistes que puguin narrar les seves vides en primera persona.

És aquí on sorgeix la necessitat de crear Periferia Cimarronas. No és només un teatre per mostrar treballs artístics de persones racialitzades, migrades i queers, sinó que també es converteix en un espai d’experimentació i creació, on la por al fracàs i a la mediocritat són benvinguts però no protagonistes. On s’aplaudeix el fet de trepitjar l’escenari amb veritat.

On intentem sanar ferides atàviques. Entenem l’error i l’abracem com una part natural del procés creatiu. Abordem els processos de residències i creació des d’una perspectiva holística.

Un aspecte crucial per a totes les artistes és la precarització del sector. Per a les artistes racialitzades, aquesta precarització sol ser major, ja que, majoritàriament, provenen de famílies migrades i, malgrat algunes excepcions, el manteniment de les famílies recau sobre la persona que treballa, la qual cosa no les sol dotar de situacions molt folgades econòmicament. A les persones racialitzades, els costa tenir accés a la formació en arts escèniques per qüestions de llengua, disponibilitat o recursos, factors que afecten en menor mesura a persones blanques, fet que contribueix a l’elització de les arts escèniques, on la falta de finançament es converteix en una barrera encara més gran.

Moltes persones racialitzades es veuen obligades a triar entre dedicar-se a la creació artística o assegurar el seu manteniment econòmic. El treball artístic és sovint una passió, però també una lluita constant per arribar a fi de mes. Això les limita en les seves possibilitats de dedicar-se plenament als seus projectes, ja que la prioritat recau a portar diners a casa. La falta de recursos i la necessitat de cobrir les necessitats bàsiques creen una disparitat encara major en l’accés a les oportunitats dins del sector artístic.

Des de Perifèria Cimarronas volem respondre a aquest desafiament oferint un espai on no sols es pot crear i provar, sinó també rebre una remuneració justa per la feina feta. Aquesta remuneració no solament valida el treball artístic, sinó que també incentiva a imaginar les arts escèniques com un possible camp professional.

No percebem l’art només com un exercici estètic, sinó també com una labor que mereix ser remunerada. Les persones racialitzades hem hagut de lluitar històricament perquè la nostra feina sigui reconeguda com a legítima (d’aquí el concepte de tenir un negre que escrigui per a una altra persona), i Perifèria Cimarronas intenta oferir un espai que reivindica no només la creació artística, sinó també el valor de la feina.

En rebre una remuneració per la tasca que es duu a terme, se’ls està reconeixent com a professionals, no com a persones que han de demostrar constantment la seva vàlua. Això té un efecte transformador tant en els artistes com en el públic, que comença a veure’ns com a agents actius dins del món cultural.

Les Cimarronas considerem essencial tenir l’oportunitat de ser protagonistes de les nostres pròpies històries. Les narratives han de ser definides pels qui les vivim, no pels qui es troben fora de les comunitats. Històricament, hem estat explicades i representades per unes altres, restant-nos capacitat d’agència. El canvi cap a una major autonomia en la creació artística i la representació cultural és fonamental perquè no només ocupem un lloc en les arts escèniques, sinó que també puguem definir el tipus d’art que desitgem crear i compartir amb el món. Perquè els drets culturals siguin també una possibilitat per a nosaltres.

En un article titulat “Denzel Washington mai podria haver existit a Espanya”, Moha Gerehou reflexiona molt encertadament, alhora que es fa eco de la denúncia de l’actriu Yolanda Sey en el lliurament de premis Gaudí, sobre com el racisme estructural ha limitat la possibilitat que persones negres aconsegueixin posicions d’èxit i visibilitat en l’àmbit cultural i mediàtic a Espanya. Gerehou assenyala que, mentre als Estats Units figures com Denzel Washington han aconseguit consolidar-se com a referents, a Espanya les estructures racistes han impedit l’emergència de referents similars.

Periferia Cimarronas intenta generar possibilitats des d’una perspectiva afrofeminista. En un món cultural on les dones, especialment les dones negres, gitanes, asiàtiques…, han estat històricament relegades a les últimes files, al silenci; aquest espai es proposa generar l’estructura perquè, a més de Denzel Washington, puguin existir a Espanya moltes Violes Davis, Whoopis Goldbergs, Octavias Spencers, Lavernes Coxs. Perquè Espanya pugui ser país per a artistes negres.

Silvia Albert Sopale

Actriu i dramaturga afroespanyola. Graduada a l’ESAD de Múrcia. Llicenciada en Tècnica Meisner amb Javier Galito-Cava. Postgrau d’Arts expressives dirigit per Consuelo Trujillo. Complementa la seva formació amb diversos seminaris i tallers d’interpretació i amb tallers de dramatúrgia a l’obrador de la Beckett. Creadora de NO ÉS PAÍS PER A NEGRES, BLACKFACE I ALTRES VERGONYES, PARAU DE PARAR-ME, LÖTÒ – UN RITUAL D’EMCANCIPACI COORPORAL. Fundadora de Periferia Cimarronas, Hibiscus Associació d’Afroespanyoles i afrodescendent, Tinta negra i membre de t.i.c.t.a.c (Taller d’intervencions crítiques transfeministes antiracistes combatives).

Article en col·laboració amb la Revista Red Escénica