Què passa si ajuntem els termes “creació escènica” i “discapacitat”? Aquesta exposició és una breu reflexió sobre com incorporar les persones discapacitades al món de la creació. Si l’home blanc europeu ja no ens representa com a creador, per què no ampliem aquesta mirada crítica al públic que s’espera o desitja? On són les creadores discapacitades? En aquest darrer article del dossier de residències, hem volgut que Elena Prous ens expliqui la seva visió i experiència en el “sistema” de residències.

Mirada d’Elena Prous
Espai reservat per a cadira de rodes, compri la seva entrada trucant al…

(Un escenari, un micro. Puja per la rampa i comença el discurs)

Què passa si ajuntem els termes “creació escènica” i “discapacitat”? Si ets discapacitada i estàs tractant de dur a terme un procés artístic; primer, has de resoldre les discriminacions que venen amb el fet de ser discapacitada i, si hi ha temps i energia, pot ser que quedi espai per a la creació.

La discriminació té aquestes coses. No és un paraigua mullat que deixes en una cantonada fins al següent xàfec, és una amenaça de riuada constant que només deixa temps per construir dics sobre la marxa.

Aquesta exposició és una breu reflexió sobre com incorporar les discapacitades al món de la creació. És un intent de cridar l’atenció als espais de creació artística i cultural perquè tinguin els dics construïts o, si més no, preparats i ens puguem dedicar a formar-ne part, a explicar les nostres realitats o inquietuds a través de l’art per contribuir a una cultura més diversa.

També és una reflexió i un intent de deixar passar la fresca per la finestra cap al col·lectiu. Què ens passa quan decidim, no només participar-hi, sinó formar-ne part?

Començaré amb un relat, a manera d’experiència immersiva, sobre com es genera la culpa o la fama d’enfadada amb la vida, ja que la síndrome de la impostora, que ens impedeix creure que tenim alguna cosa per explicar, pren un tuf encara més pervers en el nostre cas.

Les discapacitades tendim a carregar amb la culpa de les dificultats que suposa el fet de participar a la societat i a la creació cultural. Tenim por de demanar l’accessibilitat i les adaptacions que són imprescindibles en un brot continuat de no molestar que no guionitzem, sinó que ens va venir donat amb el certificat de discapacitat.

Per això, especialment si has obtingut un projecte a través d’una residència o convocatòria d’un espai, si no has sentit de lluny, com un xiuxiueig, un busca’t la vida, en el millor dels casos, apareixerà un possible conflicte: costem un extra.

Per a la teva participació, caldrà invertir en accessibilitzar espais que probablement ni eren conscients que no ho eren fins que et van veure entrar per la porta, i ajustar pressupostos per a suports tècnics i humans que no es coneixien o manejaven, com l’assistència personal, intèrprets o persones de suport.

En aquest escenari, és comprensible que la culpa es dispari. Et fa sentir poc sexy arribar a un lloc que desitges que t’aculli i formi part del teu procés artístic demanant i demanant recursos que requereixen finançament i gestió afegida. Qui no vol impressionar a la primera cita?

Quan sembla que has lligat fort la culpa i has après a expressar l’enuig amb elegància, la trama fa un nou gir i apareix la superació. Penses que has de compensar aquest esforç i aprofitar l’oportunitat, i fer alguna cosa realment bona. Cosa que, a més, contingui d’alguna manera totes les emocions i realitats que estàs vivint, precisament per aquestes dificultats afegides. I és que no oblidem que estem a l’era de les identitats polítiques, com no parlarem de nosaltres si ningú no sap gairebé res sobre les discapacitades, més enllà d’un munt de prejudicis i interpretacions buides.

En aquest moment, ja saps que pressupostàriament costes més que altres, i que has d’explicar una cosa reveladora. I que, a més, cal fer-ho bé, no fos cas que no tornin a agafar un col·lectiu de discapacitades amb tot el que has muntat. Recordes que és un procés artístic, que has de connectar amb la creativitat i estàs allà per aprendre, però ja no pots dissipar aquesta pressió que sents al clatell.

El bloqueig o un excés de preocupació ja és un fet, i va acompanyat de la pregunta, els deu haver valgut la pena? A tu, probablement, malgrat tot, ja t’ha valgut la pena, perquè portes tota la teva discapacitada vida en aquesta batalla i el que desitges és guanyar aliades i aprendre allò que has vingut a aprendre amb les suors fredes que et costi. La clau és no oblidar que el fet de conformar-te no ho fa més just. És hora de treure el dit per assenyalar fora de tu.

(Pausa per beure. Demana un got d’aigua a una assistent personal i segueix amb l’argumentació).

Gràcies, continuo. Com resolem aquest excés de tensió que ha pres l’escriptura? Podem generar una altra experiència? Què necessitem?

El primer, compte amb creure des de fora que ara és un filó incloure discapacitades en els projectes com l’últim hit en minories. I compte amb creure que el camí està llest per a un trànsit amable perquè, en matèria d’accessibilitat, tot hi fa falta. L’aposta de la inclusió no cercarà qui hi falta, sinó d’entendre el valor que aportem amb allò que duem i el dret que tenim de formar-ne part amb uns mínims resolts.

©PiruetaPhoto

Hem d’introduir un relat on puguem ser artistes temperades, inexpertes, aprenents o ni chicha ni limoná, si m’apures normals, i després ja es veurà. Si no; no hi ha manera de gaudir el procés ni d’aprendre. És clau trencar amb la idea de compensar el nostre sobrecost, i assumir que la inclusió i l’accessibilitat són una responsabilitat social i, en aquest cas, cultural cap a nosaltres.

La societat marca què pots fer i des de quins paradigmes, i sortir-se’n és una distorsió per a la mirada aliena, que no és altra que el mirall que ens construeix. Si el relat social és que o triomfes i et superes, o no existeixes, com et creuràs que pots ser simplement una artista amb drets?

Cal convèncer-se i convèncer que no costem més, no som un sobrecost. El problema és que les nostres necessitats no estan resoltes i les dels altres cossos, sí. Cossos que han dominat l’escena per molts motius que tenen a veure amb el poder no amb la casualitat, de manera que hi ha inversions econòmiques amb què es compta i d’altres amb què no. Ningú no pensa que gastar en il·luminar un teatre és un sobrecost, tothom espera focus en un escenari. Doncs el mateix hauria de passar si pressupostes intèrprets: esperes públic, i les persones sordes en són part.

A part de reflexionar per sacsejar-nos culpes com a discapacitades, m’agradaria que aquesta argumentació ajudés a qui vol apostar per la discapacitat, a generar espais per a la creació més amables i menys esgotadors per a nosaltres. Així, compartiré les solucions que l’experiència ha anat generant per oxigenar aquest text i també inspirar els qui poden implantar solucions per desembussar les dificultats amb què ens trobem.

(truca al seu assistent que passa el full i recol·loca el micro. Parlen xiuxiuejant-se a l’orella)

Em resulta tremendament reiteratiu i gairebé violent començar dient que els espais de creació han de ser accessibles. Hi ha lleis, expertes en accessibilitat, tècniques i no sé quantes figures amb què consultar uns mínims que permetin l’accés a instal·lacions, escenaris i banys. Els espais de creació han de reservar un pressupost anual per invertir en allò que sigui necessari si apareix una persona amb unes necessitats que no estaven cobertes.

També tenen la possibilitat de prendre una decisió política clau. En comptes d’estrènyer la discapacitada perquè s’adapti, cal mirar cap amunt, l’organisme següent amb poder, i exigir-li que compleixi en matèria d’accessibilitat. Dirigir-se al de dalt requereix valor i és la primera acció política que demostra que es vol deixar d’assenyalar el subjecte que vols incloure.

Les intencions són moltes vegades bones, però les polítiques canvien a poc a poc. Per això, és fonamental contemplar partides pressupostàries a les convocatòries i residències per poder cobrir necessitats que no coneixem, però existeixen. Tant els possibles suports tècnics com els suports humans necessiten pressupost, no hi ha més romanticisme en aquesta qüestió. Des d’aquesta cobertura poden començar a preguntar: què necessiteu per participar-hi?

Per tancar, animo a dinamitar les nostres estructures mentals preconcebudes, traslladar tots els mecanismes del que és creatiu a la inclusió. Si es pot somiar a l’escenari, es pot somiar a tota la sala. Creem peces on siguem centrals i no reproduïm estereotips. Sembla una obvietat, però no deixa de passar. Creem nosaltres. Creem pensant que les discapacitades també som públic desitjós d’experiències, que vol consumir cultura i ser-ne part. Per a qui es pensen els espectacles trencadors, feministes i subversius? Per què, en aquesta configuració de sales i temps d’escena, només hi ha aquesta persona capaç? Si l’home blanc europeu ja no ens representa com a creador, per què no ampliem aquesta mirada crítica al públic que s’espera o desitja? On són les creadores discapacitades? Alguna cosa no s’acaba de moure.

És indispensable aprendre a preguntar i a assumir que no en saben gaire de nosaltres per donar-nos la paraula i permetre’ns experimentar. És possible que vinguem de recorreguts formatius inaccessibles, que no van comptar amb nosaltres en la planificació. És possible que dediquem molt de temps de la vida diària a cobrir necessitats bàsiques i que l’espai per a la creativitat sigui petit. Com deia al principi, la discriminació no és només la teoria d’un llibre, s’ha fet cos a nosaltres, l’encarnem. I és des d’aquest punt de partida, des d’on arribem a la creació escènica amb tota la potència i les mancances que suposa. És un lloc tremendament poderós per al qual necessitem recursos, espai i confiança, només això, que no és poca cosa.

(Aplaudiments. Abandona l’escenari. L’assistent personal recull els papers i torna a oferir-li aigua. Ella nega amb el cap)

A Caravana de centàurides, gràcies per tant amor i patiment compartit.

Biografia Elena Prous

Treballa al voltant de la diversitat funcional des de diferents metodologies. Posant el cos amb la performance amb peces com Aguanta tu que puedes que va formar part de la Biennal ONCE 2022 i també des de l’escriptura a revistes com La Madeja i Pikaramagazine, el Diario.es i El Salto.

Resident al CRA Matadero Madrid el 2023/24 amb el projecte Sintomatologías: Aprendizajes espásticos; un projecte de recerca sobre malaltia, diagnòstic i diversitat funcional/discapacitat. Va formar part de Caravana de Centàurides, col·lectiu de residència artística amb Moving Identities i Nau Ivanow, programa que gira al voltant de les arts escèniques i la diversitat el 2024. Actualment estudia una formació en creació i producció escènica a El palomar de Jana Pacheco. Escriu al bloc: Laincontenida.com

Article en col·laboració amb la Revista Red Escénica