Les residències són, ara per ara, un dels temes rellevants dins del sector de les arts vives, són molts els fòrums i debats al seu voltant, però alhora seguim sense tenir clar què són, per a què han de servir, si són realment una eina útil i viable, si no ens estem escudant en aquesta paraula per postergar la precarietat, la manca de recursos en coproduccions, etc. Crec que arriba el moment de posar nom a les coses, d’afrontar la realitat del sector i de veure si la conciliació, la diversitat, la professionalització i la dignificació tenen cabuda en això que anomenem: RESIDÈNCIES.
“Una residència és un procés flexible que es desenvolupa en un espai de treball i durant un temps concret i ofereix les condicions adequades i adaptades a les necessitats específiques de cada projecte. Per tant, es necessita d’un espai flexible que generi la confiança i el diàleg per poder tenir cura del procés i que permeti recollir, compartir i patrimonialitzar el coneixement que es genera a l’interior de les pràctiques artístiques. Ha de permetre treballar dignament i ha de ser acompanyada per un equip humà en els diferents àmbits, però sense ingerència en el procés creatiu. Ha de poder obrir i oferir espais de connexió i d’intercanvi que facilitin la continuïtat de les trajectòries artístiques i, per tant, ha de formar part d’un ecosistema que inclogui l’artista, el centre de creació i l’entorn. La residència ha de ser accessible a través de diferents mecanismes de selecció, i s’ha de basar en els temps de la investigació, no de la producció.“
Aquesta definició, sorgida del consens generat en unes jornades de treball de l’any 2017 amb diferents agents del sector, és la que utilitzem des d’aleshores a la Nau Ivanow.
El motiu d’intentar consensuar una definició va ser buscat, estàvem en un moment de replantejament del projecte i teníem clar que volíem enfocar-lo cap a un espai de residències, deixar l’exhibició i centrar-nos en els processos d’investigació, però, per això, havíem de generar un marc basat en les necessitats reals del sector (no en les nostres) i que ens servís també com a “guia” a la qual acudir quan tinguéssim dubtes o preguntes sobre el que estàvem fent entorn de les residències.
Moltes vegades anomenem residències a simples cessions d’espais, a coproduccions mal pagades o a instàncies d’intercanvi on, per regla general, les persones creadores són les que s’emporten la pitjor part. Ja és hora que entre totes les persones que formem part de l’ecosistema creatiu comencem a generar un glossari per saber quins noms, quines implicacions i quines necessitats es requereixen a cada part de la cadena de valor de la creació.
En aquest sentit, vull remarcar que una residència hauria d’estar sempre remunerada i acompanyada. Hem de posar en valor el procés d’investigació creativa com una part important (si no la més) i imprescindible de la cadena. Els agents que acollim tenim sovint el privilegi de poder arribar més fàcilment als debats sobre polítiques culturals, per aquest motiu hauríem de tenir la “valentia” d’anomenar residències només a aquelles que la dignifiquen i la posen en valor. D’altra manera, no estem treballant en pro de la dignificació i ens fem trampes a nosaltres mateixes. Hem de pensar que, si aconseguim posar el focus aquí i dir les coses pel seu nom, podrem revalorar els nostres projectes i això implicarà, en conseqüència, més recursos que permetran millorar les condicions de les residències i de les persones que les fem.
Com a espais de residències, ens hem de creure que aquesta primera etapa, on es genera l’I+D de les arts vives, és diferent i té unes característiques concretes. Durant aquesta etapa d’investigació, les creadores que venen a habitar els nostres espais no busquen només una sala on assajar, sinó un creixement artístic i professional que vindrà de l’intercanvi, d’enfrontar-se al desconegut, de fer-se preguntes, d’exposar-se i descobrir altres metodologies i formes de mirar diferents a les que estan habituades. És el moment de més permeabilitat, tant per a la persona que resideix, com per al centre que acull. I és justament en aquest fet, de buscar una cosa diferent, que no pot ser el mateix una residència d’investigació en la qual no sabem on arribare , ni quines preguntes es generaran, que aquella instància que implica, tant sí com no, acabar una peça en una data marcada i en un lloc determinat. No vull dir que una sigui millor que l’altra o que una sense l’altra no es pugui dur a terme, dic, simplement, que diferenciar-les ens permetrà dignificar el treball de les artistes. Si no consensuem una definició de residència, estem perpetuant la precarització del sector artístic en el qual, en nombroses ocasions, les creadores es veuen obligades a pagar per poder dur a terme la seva feina en lloc de cobrar-la.
Són molts els festivals que acullen projectes de residents i que generen projectes de residències, però no haurien de ser, aquests, projectes de coproducció?, o podríem anomenar-los “residències de producció”? Al final aquestes instàncies busquen, tant sí com no, un resultat final, encara que hi hagi una llibertat creativa, hi ha un calendari marcat, una contraprestació clara i això hauria d’estar lluny del que considerem una residència d’investigació que no ha d’estar subjecta a cap resultat específic. Aquesta etapa de la creació és fonamental per al desenvolupament artístic a tots els nivells i tenim el deure de reivindicar-la i dignificar-la.
En alguns debats i fòrums es parla molt de les coproduccions i de la seva importància per generar productes de qualitat, però poc es parla de les inversions que fan molts espais de creació i residències en aquesta primera etapa del procés, espais que sovint aposten a cegues i amb total confiança en projectes que només són idees o esbossos de línies de recerca, i que aporten una economia i un acompanyament que en valoració econòmica, sovint, és més gran que algunes de les coproduccions més destacades.
També vull esmentar el tema de les contraprestacions o serveis a canvi de residir; de nou, anomenem a les coses pel seu nom i no aprofitem la nostra posició de poder per exigir, després d’una residència d’investigació una contraprestació. La feina de les artistes és investigar i crear, i, per això, igual que nosaltres, han de cobrar i gaudir d’unes condicions dignes de treball, n’hi ha prou d’excusar-nos en “ho posava en la convocatòria o en el contracte o és un tema burocràtic”. Si apostem per generar projectes de residència, tinguem clar a què juguem, no ho aprofitem per omplir les nostres programacions o les nostres activitats i no dic que estigui bé o malament, només insisteixo que anomenem a cada cosa pel seu nom i, si cal, hackegem el sistema.
Part d’aquesta dignificació passa per treballar de manera conscient l’acompanyament. Quan ens donen permís per residir en un país, d’alguna manera ens ofereixen el poder ser part d’una comunitat, d’un ecosistema, ens brinden la possibilitat de tenir uns drets i uns deures iguals que aquelles persones que ja fa temps que viuen o habiten aquest lloc. També, en teoria i tornant a la part econòmica (gota malaia), en un món menys injust i elitista, aquest permís ens permet treballar i dignificar la part professional. Aquest permís vol dir que no estem de pas, que la idea és generar un arrelament, que aquest lloc ens deixi que hi deixem una empremta. D’alguna manera ens transformarà i farà que aquesta persona que era en arribar creixi en enfrontar-se a aquestes noves dinàmiques.
Llavors, quan possibilitem dur a terme una residència en els nostres espais, hauríem d’oferir aquestes mateixes condicions, convidant a ser part d’aquest ecosistema creatiu, amb uns drets, deures i objectius similars a aquest permís de residència.
Com a institució, hem de saber que, quan una persona (sigui local o internacional) ve a fer una residència, no busca únicament tenir una bona sala d’assaig o un bon allotjament (que també), espera poder nodrir-se de l’ecosistema creatiu i context que envolten aquest espai: quina comunitat es trobarà?, com és l’ecosistema creatiu del qual ha de formar part durant aquest temps?, coneix la cultura del lloc? I no solament em refereixo a l’agenda cultural (que és molt important per fer-se una idea del sistema), sinó la cultura local, el barri, l’idioma… No vull dir que les persones residents hagin de generar projectes, tant sí com no, amb l’ecosistema del centre o amb les comunitats, sinó que cal posar-les en context i acompanyar-les en totes aquelles preguntes que es facin durant el seu procés. No solament hem d’assegurar unes bones condicions, sinó que hem d’acompanyar l’estada.
Una altra cosa important és la confiança i l’escolta activa; com a centre, podem tenir, sense voler-ho, molta ingerència en la part creativa. Quan hi ha una petició o una demanda per part de les persones de l’equip creatiu, la nostra resposta i actitud poden arribar a modificar 180 graus el resultat de la recerca; per tant, sovint haurem de, com hem dit abans, hackejar-nos i hackejar el sistema per poder acompanyar en la recerca a prendre noves mirades i camins, que, segur, ens faran créixer a totes dues.
I ja, per tancar, una mica d’esperança, crec que cada vegada som més les persones que volem generar aquest canvi, aquesta nova relació entre centres i artistes, aquesta professionalització i dignificació de les condicions i encara que anem lentes, estem convençudes que aquest canvi arribarà.
Article escrit per David Marin, director de la Nau Ivanow.
Aquesta publicació s’emmarca dins un seguit d’articles trimestrals que, des de la Nau Ivanow encarregarem per tal de parlar de temes que ens interessen o per a generar un debat i reflexió.