Llum de Fideu comença a gestar-se l’any 2018, dins els estudis en interpretació a l’Institut del teatre de Barcelona, on Anna i Marc presenten alguns treballs en comú i senten que comparteixen una manera propera de veure i viure el que els envolta.
Ens agrada pensar que fem teatre translúcid, però no revelar què significa.
L’objectiu, desig i motor de la companyia està vinculada als projectes de creació, travessats sempre per un imaginari visual i la recerca d’una poètica pròpia, intentant unir dos mons potser massa separats com són el teatre de carrer i el de sala.
En l’àmbit professional, es donen a conèixer arran de la seva participació en el programa “Embrions 2021” del Festival de Creació Contemporània Escena Poblenou, amb la presentació d’un primer extracte de Sfumato (assajant per la caiguda dels contorns).
Sfumato significa un gran pas per la companyia i moltes descobertes. La principal: l’enamorament absolut pel teatre de carrer, i el xoc que significa això per una companyia que posa el focus en una escriptura de traç fi i la dramatúrgia visual. Sense dubte aquest xoc ens sembla interessant i ens obre un camí d’exploració en el que estem ara mateix enfangats de cap a peus.
Sobre el Marc us podem dir que commou quan es mou. També us podem explicar que, una vegada, tot i tenir molt vertigen, va pujar a una escala molt poc fiable de més de 8 metres per treure un colom atrapat dins d’una xarxa. Quan el va alliberar, el Marc va dir “vola bonic!” i el primer que va fer el colom va ser aterrar a una teulada i començar a copular. Una altra de les seves grans gestes ha estat dir davant de tota una sala de programadors i possibles coproductors: “Què necessitem com a companyia ara mateix? Bé, al carrer fa fred, així que suposo que bufandes, algun termo…”. Tothom va riure, vam perdre el torn de paraula, no vam rebre cap ajuda econòmica per la peça ni tampoc cap bufanda.
Sobre l’Anna, que té idees a la velocitat de la llum, i alguna de bona. El seu desig més fort seria poder inventar una impressora mental per poder apretar-se el nas i en obrir la boca poder projectar el que ha imaginat. De moment intenta transmetre les imatges i intuïcions a través de l’escriptura o enviant-se àudios a si mateixa que després mai té temps d’escoltar. És capaç d’estar present i somrient en reunions on no entén res de res per l’idioma i que tothom pensi que ho entén perfectament. S’inventa coses que la gent creu. Sempre porta pedres a les butxaques perquè de petita un dia va marxar volant i no va tornar mai més.
Actualment, som Anna Claramonte, Marc Guillén i, més recentment, Roser Casamayor (retrat en construcció).
