De l’exhibició al procés – article de Jacobo Pallarés

Residència a la Nau Ivanow de l’obra Dramaburg, premiada amb la Beca DespertaLab 2016
Funció general de l’obra Dramaburg al teatre de la Nau Ivanow
Funció al Teatre Tantarantana de l’obra Dramaburg un any després
Cal un moviment. Els moviments poden ser mesurats pel cos d’un individu però també pel moviment de pensaments, de tendències, de maneres de fer i per formes de gestió, que no és res més que fer d’una manera ordenada i a la recerca d’un cert èxit. Els moviments tenen a veure amb les revolucions. Poden ser en massa o d’individus o de pensaments. Un moviment des del lloc zero o des d’un altre lloc. I ara toca moure’s, efectuar el moviment d’un lloc a un altre.

Davant un nou moment, davant una nova realitat, cal moure’s amb altres criteris. Davant un nou paradigma, que sembla ser en el que ens estem movent, cal actuar de maneres diferents, amb moviments mesurats i nous o «renous».

Durant molt de temps, el focus en les arts escèniques en termes d’espai només s’ha posat en l’exhibició, en el producte acabat; en el producte i no tant en el procés. El procés només ha tingut importància, com és obvi, per al creador. Però aquest procés no ha estat condicionat ni ha condicionat l’espai; és a dir, no s’ha connectat amb el lloc en el qual després es pot presentar. Les companyies tenien els seus productes i les sales els seus espais per exhibir-los. Els creadors vivien els seus processos d’una manera autèntica, orgànica, íntima, però els espais, les sales, a les què ja es podia anomenar contenidors, eren contenidors freds, els últims en la cadena i dels quals fins i tot es podria prescindir i utilitzar espais públics, cases, espais no convencionals… però les sales, dic, no vivien aquests processos artístics.

Aquesta situació continua passant en molts casos, i, com sempre dic als meus fills, no és ni dolent ni bo, és el que és (els dic: «el lleó, el lleó no és ni bo ni dolent, és un lleó»). En els meus pensaments sobre aquestes qüestions no hi ha ni bons ni dolents, sinó opcions, camins, posicionaments. Però hi ha una tendència molt potent i per a mi necessària i decisiva en aquest nou paradigma: els espais possibilitadors, facilitadors, centres dinamitzadors, centres de recerca i residència. Centres que han nascut des d’un altre focus, diferent al de mers exhibidors o que s’han reformulat per donar altres contextos a la creació; aquests centres estan desenvolupant un treball de suport a la creació, al creador, a l’ecosistema escènic, fonamental. El seu focus de treball està dirigit al procés, a facilitar-lo, a emparar el creador, a apostar per la solidesa i deixar de banda el que és líquid. A forçar l’experimentació i la innovació en la creació escènica.


Acompanyament

Els centres de residències, graners, fàbriques de creació, centres dinamitzadors, completen la figura del mediador, d’aquell que acompanya, aquell que camina amb el creador i que possibilita que el camí es pugui fer. Un centre d’aquesta tipologia no és només un espai que se cedeix, és tota la resta. I que sí, que comença amb la idea que es té un espai físic òptim per al treball creatiu. I tot comença aquí o pot començar des d’aquí, també pot començar des d’altres llocs i l’espai és un moment més del procés.

La qüestió és que en aquests espais dinàmics hi ha un pensament de seguiment dels processos. Un pensament que és molt més fàcil que begui de cossos en moviment emergents, nous, de creadors i no, en inici, de companyies consolidades o de recorregut, tot i que també pot filtrar-se en aquests cossos de forma natural i possibilitar espais i atmosferes de mediació i de confrontació amb l’entorn, la infraestructura i el ciutadà.

Sempre cal entendre que tots els elements de l’ecosistema de les arts escèniques són diversos, específics, particulars, i cada un té una identitat i un moviment propis en aquest vals escènic. Amb això vull dir que no hi ha dos tipus purs d’espais: un d’exhibidor i un altre de residencial; es treballa des de l’hibridisme de les formes. Els espais, però, marquen unes línies de treball que es perceben en les seves formes de fer, que serien els seus moviments, les seves formes de ser en el seu territori cultural. I aquestes línies et marquen en un lloc i en un imaginari que formarà part de com et veuen els altres.


Construint espais

En aquest nou paradigma i per la precarietat provocada per la crisi, o estafa, com es prefereixi, i la falta de plans definits i eficaços per a la cultura, cal la construcció d’espais facilitadors que dirigeixin el focus cap a la creació, el procés, el creador, i possibilitin la mediació entre els tres elements fonamentals: infraestructura, entorn-territori i creació. Les administracions públiques han de començar a prendre’s molt seriosament les residències, els espais dinàmics, els programes de suport al creador, els centres de recerca. I no només construir-los, sinó crear sinergies duradores, estables i orgàniques amb el sector privat per arribar més lluny. Sempre entendrem que el suport al creador i al seu procés possibilitarà una creació més consistent, més arrelada a l’entorn, més orgànica a la infraestructura en la qual es presenta, i amb unes capacitats més desenvolupades i innovadores.

El que entenc que ha de passar és la repetició d’un possible model com el de la ciutat de Barcelona: les Fàbriques de Creació. S’hi pot potenciar el procés, donar cabuda als creadors, investigar, experimentar, aprendre, madurar, desenvolupar, capacitar-se i ser mediador. Cal l’obligació del sector públic d’obrir i treballar de manera directa, efectiva i nova amb aquest tipus de centres.

Jacobo Pallarés
President de la Red de Teatros Alternativos
Article inclòs dins el llibre recopilatori dels 20 anys de la Nau Ivanow

Comparteix