De les cròniques històriques de Shakespeare es desprèn la pròpia imatge de la Història, per sobre dels trets individuals dels reis i dels usurpadors. La imatge del Gran Mecanisme. Cada tragèdia històrica de Shakespeare comença per la lluita per aconseguir el tron o bé consolidar-lo, i cada una acaba amb la mort del monarca i amb una nova coronació. Cada pas cap al poder està marcat, sempre, per l’assassinat, la violència i el perjuri. Quan el nou monarca cenyeixi la corona, serà tan odiat com qui l’ha deixada. Ha mort els seus enemics i anirà matant els seus antics aliats. I apareix un nou aspirant al tron en nom de la justícia violada. Comença un nou capítol, una nova tragèdia històrica.

En realitat, és de les persones de carn i ossos del què ens parla Shakespeare. Assistim al descens d’un ésser humà que ho tenia tot i que, ara, en aquest moment, ja no té res. En l’ordre shakespearià, l’ordre de l’acció i l’ordre moral es contradiuen. I aquesta contradicció és la condició humana; ningú pot deslliurar-se’n.

Aquest és el tema de la nostra posada en escena. Els actors van representant els personatges per rols, per conceptes, i així deixen clar aquest Gran Mecanisme de què parla l’autor.
Ricard s’ha quedat sol i desposseït dels seus càrrecs, ningú dels que abans per interès li donaven suport, ara li fa costat.
La nova era que ve, el nostre Bolingbroke, la nova promesa, arriba en nom de la justícia violada, però aquest sistema farà que només pugui repetir les barbaritats del seu predecessor. I és en aquest sentit que es veu clar aquest Mecanisme que es repeteix i tota la seva perversió tan aberrant.’
Carme Portaceli

[dossier pdf